ELS NANOS
Cadascun dels nanos que formen la comparsa són una caricatura de tarragonins reals, personalitats de la ciutat que durant el segle XIX i principis del XX van ser reconegudes i estimades per la seva comunitat, ja fos per les seves fites, la seva relació amb la resta de ciutadans o fins i tot per la seva forma inusual de vestir. Avui dia sabem a qui representava cada nano gràcies a dues referències: Tarragona a través del siglo XIX (Adolf ALEGRET, 1924) i Los gigantes y enanos de Tarragona. Estudio histórico-costumbrista (Joan SALVAT I BOVÉ, 1951).
Nano Capità
El capità de la
comparsa representa a Joan Cabeza i Roig, qui va ser alcalde de Tarragona entre
el setembre de 1857 i el gener de 1859. Sota el seu mandat es va fundar la
Guàrdia Urbana de Tarragona, motiu pel qual el nano va rebre la Creu al Mèrit
Professional amb distintiu vermell l’any 2015. La caricatura de Joan Cabeza i
Roig es va fer l’any 1865, és a dir, sis anys després de la seva retirada com
alcalde. En aquella època regentava una fàbrica i una tenda de xocolata al
carrer Merceria, davant les Carnisseries Velles, una botiga que es va convertir
en un punt de reunió de la Part Alta. El nano duu un llarg bastó amb cintes de
colors com a símbol d’autoritat, on els nens i nenes de Tarragona hi pengen el
seu xumet un cop s’han fet prou grans com per acomiadar-se’n.
Nanos Arlequins
Alegret (1924) els
anomena “indis de Filipines”, i representen a dos persones properes a Bernat
Verderol, l’escultor dels nanos. L’arlequí representa al Tià, un sabater de
portal resident al carrer de la Destral, company de Verderol en la caça de
l’oreneta. L’arlequina representa la “Flocs”, una peixatera. Salvat i Bové
(1951) considera que són «dos dibuixos lliures sense cap significació» (op. cit.; pàg. 95).
Nanos Negres
També anomenats
Nanos Negrets o Negritos per la cultura popular, representen dos empleats d’un
polític i empresari tarragoní. El senyor Simó Lloveras Venas, alcalde de
Tarragona entre el maig i el setembre de 1874, era un monàrquic fill de Rosa
Venas, una heroïna del setge de 1811. Fou comerciant de fustes, centrant el
negoci sobretot a Veneçuela i la Guinea espanyola. Fou cònsol de Veneçuela a
Tarragona durant el 1862. Segons Salvat i Bové (1951), els nanos representen
dos criats negres que el cònsol va portar de la Guinea espanyola, i que cada
matí li servien xocolata al jardí de casa seva, sítia a la Rambla de Sant Joan.
La parella es va fer molt popular entre els veïns de la ciutat, qui es
divertien amb el seu caràcter obert i sociable. Finalment, els servents van
tornar al seu país buscant un clima més càlid, ja que no resistien el fred dels
hiverns de la nostra comarca. Cal remarcar que tot i que no en sabem el nom de
cap dels dos, sí que sabem que són la única parella de la nostra comparsa que representa
una parella real, doncs els dos criats eren marit i muller.
Nanos Andalusos
L’andalusa representa a
la senyoreta Antònia Canals, coneguda com a “Tona” Canals, pubilla d’una
família tarragonina molt distingida que avui dia té la seva residència oberta
al públic com a casa-museu, com una prova de l’aristocràcia de l’època. El fet
de ser representada com andalusa és un «caprici de l’artista» (Salvat i Bové,
1951; 95). Duu una mantellina amb un rivet de seda de quatre dits d’ample; una
peça que era pròpia de Tarragona i d’alguns pobles de la comarca i que era un
símbol de distinció. Pel que fa l’andalús, sembla haver-hi discrepàncies entre
els dos autors. Segons Alegret (1924) es tracta d’una caricatura d’en Fructuós
Escolà, un regidor de la ciutat. Salvat i Bové (1951), en canvi, assegura que
es tracta del Sr. Manuel, un andalús de soca-rel que exercia de veterinari
civil a la Baixada de Pilats (actual carrer Sant Hermenegild, embocadura de la
Plaça del Rei). La indumentària del nano és idèntica a la que duia el Sr.
Manuel, molt adient per a la domadura de poltres, activitat en que era un gran
especialista. Va arribar a Tarragona molt jove per complir els deures militars
en l’arma de cavalleria, i es va convertir en una figura molt popular entre els
tarragonins de l’època.
Nanos Pagesos
Tot i que Salvat i
Bové (1951) situa aquesta parella abans que els Andalusos, l’agrupació no té
proves documentals que hagin desfilat així en cap moment. Segons aquest autor,
la pagesa era una caricatura de la peixatera “La Pacheca”, que posseïa una
botiga de pesca salada i cansalada al carrer Merceria. Donada la importància de
la seva tenda, “la Pacheca” va ser una veritable institució a la Part Alta. El
pagès, en canvi, era un regidor representant de l’alta pagesia tarragonina
conegut com “Pepet de les Carallades”. Segons Alegret (1924), el nano pagès era
la caricatura d’en Pau Montguió, conegut com “Pau de la Llebre”, també
representant de l’alta pagesia, del qual els veïns en feien mofa perquè mai no
havia vestit com un pagès, i anava a les professons mudat amb frac.
Nanos Metges
El metge i la metgessa
són la representació de la burgesia dins de la nostra comparsa. Segons Alegret
(1924), ell representa al metge Antoni Mir, un veí amb un pes notable a la
ciutat. Salvat i Bové (1951) ho descarta, comentant que el nano no s’hi
assembla en absolut, entre d’altres coses, per l’absència de pèl facial. Segons
Salvat i Bové (1951), es tracta d’una caricatura del Dr. Francesc de Paula
Colom i Costa (Prats de Rei, Barcelona, 1785 - Tarragona, 1878) qui durant mig
segle va exercir de metge en cap a l’Hospital Civil i al Seminari Conciliar.
Era conegut per tractar les malalties sense medicaments, amb el seu lema «Multi sunt morbi, qui sola dieta curantur»,
és a dir, «moltes malalties es curen soles o fent dieta». Va morir als 93 anys.
Va ser alcalde de Tarragona dos cops: entre el 1836 i el 1839, i més tard entre
el 1843 i el 1844. Durant el primer mandat, el 1838, va presentar el Reglament
especial sobre les obres exteriors de les cases, l’arrenglerament dels
edificis, l’arranjament de les façanes i, en general, el plànol d’urbanització
de la ciutat. Als darrers anys de la seva vida va patir l’assetjament d’altres
metges que competien per la seva plaça a l’Hospital Civil. Van al·legar
incapacitat física degut a la seva avançada edat i van oferir una dura
rivalitat, especialment el seu contrincant més poderós, el Dr. Antoni Mir, de
qui Alegret (1924) assegura que és la inspiració real de la caricatura del
nano. Salvat i Bové (1951) argumenta que el Dr. Colom i Costa era el més
semblant al nostre nano perquè era l’únic metge de la seva època que s’afaitava
completament, al contrari que els seus col·legues i rivals Mir, Corbella,
Fages, Molins, Piqué, Guasch o Torres, que duien bigoti, patilles o barba.
Desgraciadament, de la metgessa tenim molt poca informació, i en la seva
majoria relacionada amb el seu marit. Cal tenir en compte que parlem d’una
època on la dona no treballava, i per tant només coneixem els detalls
d’aquelles que s’hi veien obligades a fer-ho (com l’arlequina i la pagesa, que
eren peixateres) o la família de la qual hagués estat distingida (com
l’andalusa, de la nissaga Canals). Segons Alegret (1924) era la vídua de
l’impressor-llibreter Granell. Segons Salvat i Bové (1951), en canvi, era la
dona d’un tal “Tiburci”, un ex mestre de corneta que, en jubilar-se, va exercir
càrrecs públics. Els veïns de la ciutat feien bromes de la forma de ser
d’aquesta dona, i sobretot de la seva forma de vestir, antiquada i llampant. Aquesta
referència s’ha mantingut en la indumentària del nano, que és d’un verd maragda
molt cridaner, en les seves joies i en un barret amb moltes plomes que ha donat
lloc a moltes anècdotes dins l’agrupació de portadors.
Nanos Marquesos
També coneguts
popularment com els Senyors, els Ducs, els Comtes o, simplement, els Nobles.
Segons Salvat i Bové (1951), representen a l’aristòcrata Josep Antoni de
Castellarnau i la seva dona, benefactors de la ciutat. El marquès de
Castellarnau va oferir el seu patrimoni a la Junta d’Obres del Port per evitar
que s’aturés la seva construcció, la qual cosa va posar al Port de Tarragona al
capdavant del comerç marítim de l’època. La ciutat, agraïda, li va dedicar un
carrer a ell i als senyors Smith i Apodaca,
brigadiers de l’Armada que van projectar les obres. Cal dir que el Sr.
Castellarnau va invertir en la construcció del Port per poder continuar amb el
seu negoci principal, que funcionava per via marítima. L’any 2012 l’Agrupació
de Portadors dels Nanos Vells de Tarragona vam visitar la petita vila d’Alins
(Pallars Sobirà), d’on el marquès de Castellarnau era originari, i vam passejar
la parella de nanos fins davant de la casa familiar dels Castellarnau, avui dia
Casa de la Vila d’Alins. Per la seva banda, Alegret (1924) considera que el
nano marquès és una caricatura del propi Bernat Verderol, feta com un
auto-homenatge. Segons aquest altre autor, la marquesa seria una caricatura de
“la Clepsa”, la mestressa d’una taverna sítia a la carretera de Barcelona
(actual via Augusta).