El metge i la metgessa són la representació de la burgesia dins de la nostra comparsa. Segons Alegret (1924), ell representa al metge Antoni Mir, un veí amb un pes notable a la ciutat. Salvat i Bové (1951) ho descarta, comentant que el nano no s’hi assembla en absolut, entre d’altres coses, per l’absència de pèl facial. Segons Salvat i Bové (1951), es tracta d’una caricatura del Dr. Francesc de Paula Colom i Costa (Prats de Rei, Barcelona, 1785 - Tarragona, 1878) qui durant mig segle va exercir de metge en cap a l’Hospital Civil i al Seminari Conciliar. Era conegut per tractar les malalties sense medicaments, amb el seu lema «Multi sunt morbi, qui sola dieta curantur», és a dir, «moltes malalties es curen soles o fent dieta». Va morir als 93 anys. Va ser alcalde de Tarragona dos cops: entre el 1836 i el 1839, i més tard entre el 1843 i el 1844. Durant el primer mandat, el 1838, va presentar el Reglament especial sobre les obres exteriors de les cases, l’arrenglerament dels edificis, l’arranjament de les façanes i, en general, el plànol d’urbanització de la ciutat. Als darrers anys de la seva vida va patir l’assetjament d’altres metges que competien per la seva plaça a l’Hospital Civil. Van al·legar incapacitat física degut a la seva avançada edat i van oferir una dura rivalitat, especialment el seu contrincant més poderós, el Dr. Antoni Mir, de qui Alegret (1924) assegura que és la inspiració real de la caricatura del nano. Salvat i Bové (1951) argumenta que el Dr. Colom i Costa era el més semblant al nostre nano perquè era l’únic metge de la seva època que s’afaitava completament, al contrari que els seus col·legues i rivals Mir, Corbella, Fages, Molins, Piqué, Guasch o Torres, que duien bigoti, patilles o barba. Desgraciadament, de la metgessa tenim molt poca informació, i en la seva majoria relacionada amb el seu marit. Cal tenir en compte que parlem d’una època on la dona no treballava, i per tant només coneixem els detalls d’aquelles que s’hi veien obligades a fer-ho (com l’arlequina i la pagesa, que eren peixateres) o la família de la qual hagués estat distingida (com l’andalusa, de la nissaga Canals). Segons Alegret (1924) era la vídua de l’impressor-llibreter Granell. Segons Salvat i Bové (1951), en canvi, era la dona d’un tal “Tiburci”, un ex mestre de corneta que, en jubilar-se, va exercir càrrecs públics. Els veïns de la ciutat feien bromes de la forma de ser d’aquesta dona, i sobretot de la seva forma de vestir, antiquada i llampant. Aquesta referència s’ha mantingut en la indumentària del nano, que és d’un verd maragda molt cridaner, en les seves joies i en un barret amb moltes plomes que ha donat lloc a moltes anècdotes dins l’agrupació de portadors.